Judit i Àfrica

Petit a petit

Fa unes setmanes vaig rebre un mail del Michael, magnific professor del Dep de Filologia anglesa de la UAB, demanant-me (a mi entre d’altres) si li podia fer arribar un escrit explicant con ha estat el meu primer any despres de llicenciar-me. Cada any prepara un recull d’experiencies per orientar els que acaben aquell any.
Feia dies que hi donave voltes i no sabia com posar-m’hi, pero ahir, finalment ho vaig fer. Una mirada retrospectiva i critica als ultims 12 mesos: des del principi del projecte, passant per l’estiu boig pero gratificant recollint diners, per l’experiencia a Sud-africa, pel pou on vaig estar donant voltes els mesos seguents i fins a arribar a Burkina i a la meva feina avui. Un cami molt llarg que sens dubte m’ha donat alguns dels moments mes felisos i plens de la meva vida, pero tambe alguns dels mes frustrants i amargs.
Escriure em va anar molt be. Sobretot per adonar-me de l’afortunada que soc de poder decidir com vull viure la meva vida. Moltes, moltes vegades m’he d’enfrontar a coses que em fan por, pero per sort fins ara les he sabut trampejar.
Fa gairebe 5 anys la vida em va ensenyar una lliso molt molt important: VIURE, VIURE, s’ha de viure! Es una cosa que no he oblidat mai i que m’epeny cada dia per intentar aprofitar el temps. Una vegada i una altra, la vida (i la mort) s’encarrega de recordar-m’ho. Ara, es mes dificil que mai, pero tambe es ara mes que mai que cal recordar que hem de VIURE.

Us deixo amb una frase de S. Kierkegaard que ja tenia penjada a casa a Valls i que presideix tambe la paret de la meva habitacio a Burkina:

“The individual is solely responsible for giving his or her own life MEANING and for living that life PASSIONATELY and SINCERELY, in spite of many obstacles and distractions including dispair, angst; absurdity, alienation and boredom”.

Moltes idees, poca capacitat d’accio

Us adjunto el resum d’aquest ultim mes i tambe l’informe que hem redactat amb l’Ousseni (membre de l’associacio) per demanar finançament a institucions burkinabes.

resum 19 maig – 19 juny

informe reveillez-vous

Tornada a una normalitat anormal

A poc a poc i lluny de casa segueixo amb la meva feina. En aquests moments és un pal ser tan lluny, però per sort la feina recompensa i m’ajuda a no enyorar-vos tant.

Aquesta setmana tenim una noia de Valencia que està aquí 15 dies i hem aprofitat que som 3 per poder fer més feina. Hem començat a fer visites a domicili per parlar amb tots els membres de l’associació. El registre de membres que tenim és el que es va fer quan es va engegar aquest projecte ara fa dos anys, i es clar, hi ha gent que ha deixat de venir i hi ha molta gent nova. Així que amb “l’excusa” d’actualitzar i verificar que les dades que tenim estan bé, podem parlar amb cada membre (són més de 130), saber perquè han deixat de venir els que han deixat de venir, i preguntar-los quin tipus d’activitats li interessaria que oferissim a l’associació. Amb això han sortit moltes idees, sobretot de cursos de formació, i ara és qüestió de trobar la manera de posar-les en pràctica.
A més, aquestes visites ens serveixen per conèixer cada cas en particular i per poder ajudar millor a les persones que ho necessiten. Ahir, per exemple, vam conèixer en Saidou Ouedraogo, que té el braç esquerre amputat. Ara té elefantiasis a la cama esquerra i necessita una intervenció que no es pot permetre. De seguida li vaig dir que intentaré que la ONG li pagui l’operació, però si per alguna cosa no ho vol fer, he decidit que destinaré 150€ del projecte a pagar-li. En podeu veure una foto al facebook del Drac.
I de moment ja n’hi ha prou, un altre dia més!

…

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristasa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d’aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer
saent que tu creixes en mi: projectes,
il·lusions, desitgs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somio d’acomplir-los.
Te’m fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t’evoco,
segur com mai que l’única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l’esperança i la bellesa.

Tu ja no hi est i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secrets i melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina;
tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m presenta
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí i Pol

Primer mes

Wapus i wapes!
Ahir va fer un mes que soc aqui, qui ho diria! Per una banda tinc la sensacio d’haver arribat ahir mateix, i per una altra em sembla que he viscut aqui sempre…

A la dreta, sota “documents” hi trobareu un document amb un resum del que he fet aquest primer mes. Si tot va com esta previst, espero que hi podreu trobar periodicament petits informes sobre la feina que faig.

Des d’aqui, m’adono de la quantitat de normes que tenim a casa nostra i que ens passen desapercebudes en el nostre dia a dia: normes de circulacio, normes d’escriptura, normes per ser cordial, normes de comportament en llocs publics, normes a casa… “els colzes a la taula no, amb els dits no es menja, els peus damunt la cadira no, els dissabtes fes l’escala, a tal hora al llit”, etc etc etc. Aqui, es justament l’altre extrem, no hi ha CAP norma, com a molt hi ha “habits” i “costums”, pero res establert com a casa. Com tot, ni un extrem ni l’altre es bo, i la gracia esta en trobar un punt d’equilibri.

Poso un interrogant a les meves normes… i intento guardar-me aquesta visio dins la maleta per emportar-me-la al marxar… De tant en tant, hauriem de questionar-nos perquè seguim les normes que seguim i sobretot revisar periodicament quines volem seguir i quines no.

De moment, toca aprendre a viure ignorant tot el m’he esforçat a aprendre durant 25 anys. Un bon exercici :)

Començant a ser part de l’Africa

Ulls oberts. Ulls tancats.

Tancats creient que estan oberts

Oberts sense creure el que veuen.

Barreja d’amor, desig, por

Imperfecta perfecció insuportable.

Passaran els dies i aquesta petita mort

Ens ofegarà uns moments per tornar-nos a deixar respirar

I aleshores

Sempre ens quedarà l’esperança d’un demà imaginari.

§§§§§§§§§§§§§§§

Després de veure com les hores es poden dilatar indefinidament, l’arribada d’en Ximo a retornat el frenesí als rellotges. Les hores s’escolen de pressa, els dies se succeeixen els uns als altres sense que tingui temps de tastar-los. El cap de setmana intento  frenar el temps una altra vegada i gaudir de l’ARA.

La feina a l’associació va molt bé. Les classes es fan amenes, els alumnes aprenen ràpid i l’estimulació amb els nens discapacitats és d’allò més gratificant. Aquesta setmana que vé vull mirar d’engegar classes de mooré a l’associació: les oferirà una de les dones discapacitades i hi podran assistir tan membres de l’associació com persones de fora (el mooré és la llengua predominant aquí, és la llengua de l’ètnia mossi, però hi ha molta gent d’altres etnies que no el parlen). Així tindrem una mica més d’ingressos per fer coses a l’associació. I ja us podeu imaginar qui serà la primera a inscriure’s al curs, no?? J

Aquests dies és difícil aconseguir connexió a internet, a veure si la cosa millora les properes setmanes i us puc mantenir ben informats. De moment res més, que estic molt bé i aprenent moltes coses: aprenent molt de francès, molt de mooré, aprenent a rentar la roba a mà (i que quedi realment neta) i a tallar-me el cabell jo mateixa, a arreglar paelles, ventiladors, vàters, llums (sí, sí, pare, quan torni et pendré tota la feina!) i re-aprenent a fer mitja. I sobretot sobretot… aprenent a ser lliure, a deixar d’esperar i començar a viure, a riure i a ser feliç :)

(per cert, he de dir que m’encanta llegir el que escriviu, sou fantastics!)

Pensaments nassaras

El meu present esta mes ple de pensaments que d’accions, aixi que aqui us deixo un parell de coses que em ronden pel cap aquests dies:

Vivim el mon segons la nostra percepcio d’allo que tenim al voltant, i no segons el que de fet HI HA al nostre voltant. Aixo vol dir que no hi ha UNA veritat (o com a minim, una que poguem percebre amb els nostres sentits) – la veritat, la realitat, es particular.

Som sords, som cecs. Creiem que entenem perque treiem conclusions a partir del que rebem a traves dels nostres sentits, pero la realitat que percebem no es la realitat real, es nomes la nostra realitat propia i privada (en el sentit mes literal de la paraula).

Una realitat subjectiva, i com a tal, poc real.

Una realitat poc real, i com a tal, una mentida.

I perque seguim jugant a creure-nos-la?

Em costa entendre la realitat real de Burkina: o realment son extremadament nobles, oberts, naturals i humans (valgui la paraula) o aqui hi ha un munt de codis de comportament que encara desconec.

§§§§§§§

Arribem a aquest mon sols i en marxem sols. I pel cami trobem innumerables “jos” d’altres persones que ens acompanyen, que ens donen la ma i a qui aprenem a donar la ma.

Un viatge es també un tornar a neixer. Un arribar a un mon nou, sol i desemparatn i creixer-hi, i trobar-hi innumerables “jos” d’altres persones que ens acompanyin, que ens donin la ma i a qui aprenguem a donar la ma.

Per marxar del mon, una vegada mes, sol.

Com si acariciara els nuvols amb les mans

Avui torno a ser al cyber per combatre una mica la nostalgia.  Per aqui tot va molt bé, pero trobo a faltar tenir algu a qui poder explicar el que em passa pel cap, el que penso, el que sento. Compartir-ho amb la gent d’aqui és dificil perque el punt de partida és molt diferent i el salt cultural i la llengua creen una distancia ara mateix insalvable. Aixi que després de dinar m’assec davant l’ordinador i em poso “Pau Alabajos” per sentir-me menys lluny :)

Dilluns arriba el Ximo, un altre voluntari amb qui conviuré els propers 6 mesos, aixi que el problema del compartir sentiments i sensacions s’acabara (o com a minim disminuira) aviat. Mentrestant, intento gaudir al maxim del gust de la soledat, de la llibertat, del no res, del nomes SER.

Em pregunto qui seré, en qui m’hauré convertit, quan torni a posar els peus en terres catalanes. Aqui no es pot parar de creixer.

Snapshots – moments magics

Les primeres pluges omplen el sel de pampallugues i llums de colors. Primer arriba el vent que les anuncia, pintant-ho tot de vermell amb la pols del carrer.

Després, tres primeres timides gotes.

I després: el diluvi. El cel sencer ens cau a sobre, deixant net una altra vegada  l’aire que el vent havia volgut embrutar.

Amb tot aixo, el Fatao i jo hem hagut de correr, aixi que les nostres nits a la fresca avui han acabat ben d’hora.

§§

La Mounira adormida entre els meus brasos mentre li acaricio l’esq uena. No vull moure’m per no despertar-la i que s’acabi aquest moment.

El temps no corre, camina

La cabra dels veïns a mitjanit, l’olor de lq calor i el gust dels colors que pinten els carrerons del mercat…

Soc molt afortunada.

Acabant de llegir “A thousand splendid suns” em perdo entre les llàgrimes més dolces i necessito estimar. El que més m’agrada d’aquest viatge és la calma, el pas tranquil del temps, la força del present. El meu ser assossegat respira tranquil per primera vegada, encara a marxes forçades, encara havent de ser frenat perquè la inèrcia dels anys l’estira. Potser un dia aprendré a respirar el present.