Els llavis tallats. L’olor d’hivern que surt del petit pot de crema de cacau que vaig comprar a Londres en el meu primer ‘viatge’ ara fa 7 anys, i que m’ha acompanyat sempre des d’aleshores. Es sorprenent com coses tan insignificants com una crema de cacau poden arribar a formar part de la nostra identitat. El pot esta gairebe buit, i em pregunto que sera de mi quan me n’emporti l’ultim tast als llavis.
El Ximo va marxar el dimecres i amb la seva marxa arriba tambe el principi del meu final. Intento concebre com m’ho fare per marxar. Per dir adeu a Mounira. Per donar una ultima abrasada. Per allunyar-me de nit dins el taxi d’Ousmane del que avui es la meva vida, per veure sortir el sol una vegada mes en un altre planeta, llunya i parcialment desconegut, que es diu Europa. Si, encara queden uns mesos, no cal atabalar-se, pero nomes de pensar-hi se m’omplen els ulls d’aigua amb sal. Que m’espera en un mon on, a diferencia d’aqui, no es pot ignorar l’estupid engranatge d’una societat podrida per l’avaricia i la cobdicia? Malauradament cada dia veig mes clar que no hi ha solucio, que l’unic que podem fer es lluitar per tendir a una societat utopica, sabent, pero, que tots els nostres esforsos seran enva.
Sento el meu cap bullir. Tandebo pogues realment fer alguna cosa. Tandebo pogues fer veure al mon el que veig dins el meu cap. Tandebo… poguessim deixar de ser humans…
Posted November 13th, 2011. 6 comments
“No podía fumar, no tenía con quién hablar, no debía hacer el menor ruido y los mosquitos habían conseguido que el sueño huyera de aquella espesa jungla.
Lo único que podía hacer era cubrirse de tal modo que tan sólo consiguieran martirizarle en los párpados.
Y pensar.
Pensar en que en menos de dos meses su vida había dado un giro de ciento ochenta grados.
Pensar en lo que había visto en unos yacimientos abiertos en lo más intrincado de la selva, en los que infelices muchachos que deberían estar en la escuela, trabajaban catorce horas diarias a cuarenta grados de temperatura buscando coltan en inestables terrenos de aluvión que cuando menos se esperaba les sepultaban vivos.
Pensar en la razón por la que los seres humanos habían hecho las cosas tan rematadamente mal como para que su futuro hubiera quedado en manos de una cuadrilla de desarrapados.
Cuando el presidente de una empresa enviaba por Internet un mensaje ordenando que se realizase una transferencia multimillonaria, lo enviaba gracias al esfuerzo de aquellos chicuelos.
Cuando un piloto confiaba a un moderno GPS la responsabilidad de dejar a salvo a trescientos pasajeros en un aeropuerto perdido en una diminuta isla del Pacífico, lo conseguía gracias al hambre de aquellos niños.
Cuando un sofisticado satélite proporcionaba información sobre la dirección y la fuerza de un huracán, conservaba su posición en el espacio gracias a los sufrimientos y fatigas de aquellos adolescentes.
Cuando un desesperado inmigrante pedía auxilio porque su cayuco navegaba a la deriva en mitad del océano, su teléfono móvil funcionaba gracias a que otros tan miserables como él se habían dejado la piel en las minas.
Cuatro mil millones de personas, más de la mitad de los habitantes del planeta, dependían de un modo u otro de un puñado de críos hambrientos, y dentro de veinte años la práctica totalidad de los seres humanos serían incapaces de desenvolverse sin su ayuda.
Los medios más rudimentarios, palos, troncos, picos, palas, escoplos, martillos y unas encallecidas manos que no habían tenido tiempo de aprender a escribir, constituían la base sobre la que se asentaba la fabulosa tecnología punta del orgulloso siglo veintiuno.
¿Cómo se explicaba? Acaso la humanidad era tan inconsciente como para no darse cuenta de que corría ciegamente hacia el abismo?”
“Kalashnikov”, Alberto Vázquez-Figueroa
I el més trist és que no és ficció…
Si no recordo malament, l’any passat, cap a finals de novembre TV3 va emetre un reportatge sobre l’extracció de coltan al Congo. No en recordo el nom, però crec que es tractava de la mateixa sèrie de documentals que va emetre “comprar, llençar, comprar”… molt recomanables tots dos.
Posted October 31st, 2011. 4 comments
Avui he despertat victima d’una felicitat aliena a mi. Secrets tan secrets que potser mai seran pronunciats en veu alta pero que viuen dins meu. Desitjos de grandesa, d’una grandesa petita i facil, d’una grandesa que nomes la mort en persona podria robar-me. Saber la sort que tinc. Avui, cap lletra m’es extranya, i tots els perques que durant anys m’han perseguit choquen de cop i volta amb la seva resposta: per cuidar, per estimar, per protegir i regalar somriures.
Algu un dia ja fa temps em va parlar de l’amor fraternal i jo no vaig entendre res. Ara, pero, la veritat viu a flor de pell i aquelles paraules buides no necessiten de res per mostrar la seva personalitat, son tan fortes i tan reals que han esdevingut simplement part del meu ser.
6 mesos per que s’ensengui una nova llum, o mes ben dit, per veure una nova llum que ja avui impregna de vida l’aire que respirem.
Tinc dret a estimar tant?
Gracies pel regal, intentare saber-lo viure intensament.
Posted October 26th, 2011. 4 comments
“Estamos obsesionados con las cosas, con los alimentos, con los objetos; con la lucidez y la libertad debilitadas; tentados de pasar a otra cosa cuando aparece un problema: ir a ver si ha entrado correo, si hay algo para comer, o ir de compras para cambiarme las ideas; centrados en nosotros mismos, y finalmente, estresados, frustrados, siendo desdichados y dependientes, sin comprender nada de nosotros mismos. Y hundiéndonos de nuevo en las malas respuestas que nos tienden los comerciales: consumo para curarnos…
Debemos ser cosncientes de que la profusion que nos rodea es debilitadora: disminuye nuestras capacidades intelectuales y afectivas. Canaliza nuestras energias hacia lo inutil y esteril. (…)
Esta profusion de objetos, actividades y posibilidades que parece ser una riqueza puede, de hecho, desembocar en una deconstruccion de nuestras capacidades mentales, por exceso de estimulacion, dispersion y robo de atencion. EL materialismo nos impide practicar estados de concentracion; reflexion e interiorizacion mediante el zapping (multiples elecciones y sin esfuerzo), mediante el acceso a actividades de nula implicacion interior (videojuegos, musica). Estamos sometidos a robos continuos de atencion: publicidad en los espacios publicos y durante las emisiones televisivas, interrupciones de correos electronicos, telefonos, sms. La publicidad nos hace creer que se trata de vinculos, para asi vendernos maquinas que supuestamente crean relaciones. Pero, en cierto modo, se trata de cadenas de vacio. (…)
El resultado es una simplificacion inutil del pensamiento, y un empobrecimiento. No se trata de que lo largo i complejo sean simpre ricos, pero a veces son necesarios. Y lo peor es esa fea costumbre de no fijar el pensamiento; ni muscular la concentracion, convirtiendonos en seres psiquicamente inestables y agitados, minusvalidos de introspeccion y reflexion (aunque solo fuese un poco) profunda.”
Christophe André
Posted October 10th, 2011. 9 comments
Últimament passen moltes, moltes coses. Canvis que accentuen la sensació que acaba una etapa i en comença una de nova, que es tanca una porta i se n’obre una altra. Aviat farà mig any que vaig agafar el vol cap a Ouagadougou. En aquest temps, a Wadoud (Uadourou) li han sortit les dents i ara comença a dir les seves primeres paraules. He vist Bushira fer els seus primers passos, Mounira comença a tenir pits i a Néma li han caigut les dues primeres dents de llet. Els alumnes de la classe de francès, amb qui durant mesos només m’hi he pogut comunicar a través d’un intermediari, s’asseuen ara al meu costat a l’hora de dinar i s’esforcen per parlar-me en francès, i jo m’esforço per parlar-los en mooré, i SORPRESA! Ens entenem.
Hi ha hagut molts alts i baixos, tan a la feina com a la meva vida privada. Baralles, malentesos i discussions. Si, igual que a la resta del món, a Burkina no tot són flors i violes. Mentides que embruten relacions que pensava pures i veritats ben dites que intensifiquen la resta de relacions, enforteixen la confiança i m’ajuden a aprofundir en el COR de les persones. Una disputa amb algú que estimes i en qui confies sempre és dolorosa, però més val saber com són les coses que viure darrere una cortina de fum. En mooré diuen “ziri zoeeta yuumd tugri, ti sida yik daar a ye yoka” (literalment: la mentida corre mil anys, però la veritat l’atrapa en un dia) que vindria a ser la versió local del “s’agafa abans un mentider que un coix”. Sí, estic dolguda, ferida i decebuda. Però també, amb més experiència, amb més veritat i una mica més gran.
I és que en aquesta vida, el més important, és no deixar de créixer.
Amb amor des d’un país vermell,
Judit.
Posted October 6th, 2011. 4 comments
Doncs si. Van passant els dies, les setmanes i els mesos, i ja estic mes aprop de tornar a ser a casa que no pas de l’ultima despedida!
Aqui tot molt be excepte perquè no queden mangos… ja veieu que no tinc gaires coses per queixar-me (que sempre és bon senyal).
Avui estic de trasllat, aixi que a partir de dema comensa una nova etapa a Ouagadougou. La casa de la ONG esta molt i molt be, pero te dos inconvenients a) es cara i b) esta molt i molt be. Si si, ho heu llegit be. I es que una de les coses que buscava al anar-me’n a l’Africa es un estil de vida mes auster, amb suficient per cobrir les necessitats basiques i no massa mes. Aixi que a partir d’avui viuré a l’africana, pero a l’africana de veritat: agafant aigua del pou amb la galleda per dutxar-me cada mati, cagant (amb perdo) en latrina, i tenint tota la meva vida entre quatre parets, amb uns 10 o 12m quadrats. A part de l’experiencia, que estic segura que sera enriquidora (encara que no se quan de temps aguantaré), aixi podre estalviar i invertir els diners en coses mes interessants, perque passare de pagar 50000CFA/mes a pagar-ne 8000…
I be, aixo es el mes destacat d’avui. La resta tot be. Els cursos segueixen i la cantina sembla que comensa a donar beneficis.
Be, per avui us deixo aqui. Nomes que sapigueu que aquest cap de setmana he pensat molt molt en vosaltres i que jo tambe he pedalejat. Una abrasada i fins aviat!
Posted September 25th, 2011. 10 comments
Va doncs, que fa molts dies que escric poc i quan escric estic sensiblona i no us estic explicant res de com avancen les coses.
Les classes d’angles i d’espanyol van de meravella. Ara tinc 5 alumnes nous que hi posen moltes ganes i interes, i es un plaer fer classes.
Aquesta setmana hem comensat a oferir tambe classes d’informatica. Hem aconseguit 4 ordinadors i de moment tenim 4 grups de 4 persones que venen 2 cops per setmana. Es la mar de divertit, no en tenen ni idea i a vegades quan els hi dius ‘clica aqui’ intenten apretar amb el dit a la pantalla i no se n’acaben de sortir… sorpren que algu pugui tenir coneixaments 0 d’ordinadors, pero tambe fa que la classe sigui molt profitosa!
Els nens i els joves ho estan agafant forsa rapid, i estic segura que daqui 3 mesos ja s’entendran be amb l’ordinador. Els mes grans costa mes, pero es questio danar a un altre ritme i… pas de problem :)
El dia 1 de setembre comencem tambe un curs de moore i un curs d’alfabetitzacio en frances. A cada curs hi ha 10 persones inscrites i el professor tambe es descapacitat i membre de lassociacio. Els 2 cursos els financieu vosaltres, tots els que vau donar diners per A Jud-africa, aixi que GRACIES a tots de part dels nous alumnes!
Tambe hem acabat de muntar la nova cantina de l’associacio finansada per tots vosaltres :) La porta Nadine, una noia que va en cadira de rodes. Ella prepara el dinar cada dia, i el ven al carrer (molt comu aqui). Els que venen al curs de moore i al dalfabetitzacio els paguem el plat nosaltres (jo i vosaltres, vull dir) per incentivar-los a venir (la majoria dells passen el dia al centre demanant per poder menjar, i no volien venir a la formacio perque deien que llavors no podrien dinar… daqui va sortir la idea de la cantina, que a la vegada li serveix a Nadine per tenir un sou).
Aixi que ja ho veieu, amb les piles posades i engegant coses coses i coses. Us faig arribar aviat un document on veureu exactament el que he invertit i en que ho he invertit, com estan els numeros i… bueno, em sembla que per avui ja n’hi ha prou! Quan haguem comensat aquests 2 cursos ja us explicare que tal. El professor tambe em fa classes de moore a mi des de fa un mes i es un crac, aixi q estic segura que tot funcionara la mar de be :)
A la prochaine!
Posted August 26th, 2011. 29 comments
Avui fa 5 anys el mon em va convertir en la persona que soc avui. Aixi, de la nit al dia, vaig aprendre com es d’imoprtant VIURE, i com es d’important lluitar pels teus somnis, i fer AVUI el que tens ganes de fer avui.
Fa dies que penso en el que escriuré avui. Tenia ganes d’escriure alguna cosa positiva, pero avui em ploren massa les paraules.
Avui veig el Franky en bicicleta.
Avui.
Posted August 21st, 2011. 11 comments
Air vaig redactar un post per actualitzar avui el blog des del cyber… he pres el pen drive, pero per aquelles coses de la vida ara m’adono que em vaig oblidar de copiar-hi el document… aixi que us escric una miqueta aqui, en directe :)
Per aqui tot va molt be, estic preparant un document resum de tota la feina feta aquest primer quatrimestre i amb les projeccions que tinc per als propers mesos.
Com que de feina ja us en parlare en la propera entrada (que no tardara tan a arribar com aquesta) aprofito avui per explicar-vos que estic molt be, que sembla que les diarrees setmanals finalment han afluixat i que m’alimento la mar de be :) Aquests dies tenim a casa 2 voluntaris bascos que estan amb nosaltres durant un mes, aixi que no tinc mai temps per aburrir-me.
Pel que fa al projecte, ja tinc decidit com invertir els dinerons que em vau confiar. I tambe tinc decidit que si tot va be, despres de nadal torno cap aqui Burkina, de moment fins el juny, perque… be, perque m’encanta la meva feina, perque queden moltes coses per fer i perque em queda molt per aprendre.
De moment no m’enrotllo mes, us envio petons dolsos d’estiu i abrasades a tots els que les vulgueu. A la prochaine!
Posted August 13th, 2011. 19 comments
Durant 2 setmanes tenim 1 metge i 2 infermers espanyols que fan visites gratuïtes a l’associació, tant per als membres com per a la resta de gent del barri.
Arriba a la consulta una noia jove amb una nena de 6 mesos, la Djamila. En una setmana li ha surtit un bulto al coll, que va des de sota l’orella fins a l’espatlla. La mare plora. Està desesperada perquè no la pot portar al metge: el pare les va abandonar i ella no té mitjans per pagar la consulta. L’Isabel, la nostra metgessa, intenta tranquil·litzar-la però després de visitar la petita insisteix que se l’ha de portar de seguida a un hospital. A l’Isabel li preocupa que el bulto li obstrueixi la via respiratoria i s’ofegui perquè creix molt molt de pressa. Ara la mare de Djamila ha deixat de plorar. Em mira als ulls, apreta les dents i empassa saliva. Jo miro al Ximo i a l’Isabel i els dic “si s’ha d’anar a l’hospital anem a l’hospital, no?” “qui ho pagarà?” pregunta l’Isabel. “Això ja ho pensarem després, ara és més important la salut de Djamila”. Així que truquem a l’Ousmane, el taxista, que de seguida ens ve a recollir i ens porta a l’hospital.
Urgències de pediatria. Ens assentem en un banc. Després d’una estona sense que ningú ens pregunti perquè som allà, parem un metge i li expliquem. Ens fa passar de seguida a una sala de consulta. Comença a escriure amb la característica lletra inintel·ligible dels metges i m’allarga un paper ple de gargots. “I això?” pregunto. “La prescripció”, em diu. “Aquí a la vora hi ha una farmàcia. Heu de comprar uns guants i un termòmetre”. Miro a Ousmane, al metge i un altre cop a Ousmane amb cara d’incredulitat. És una broma?? No, no. Ningú riu. Agafo el paper de merda i me’n vaig a la farmàcia amb el Ximo mentre Djamila i la seva mare tornen al banc de la sala (o més ben dit passadís) d’espera.
A la farmàcia hi ha cua. Quan per fi aconseguim que ens atenguin, resulta que no tenen canvi, així que hem de sortir i espavilar-nos per canviar el bitllet que tenim, perquè sinó no ens venen res. Aconseguim els diners, el termòmetre i els guants i tornem cap a l’hospital.
El senyor metge ens veu arribar, ens fa entrar i comença a escriure una altra vegada. “Mira”, em diu, “és divendres i ja és tard (la 1 del migdia) així que millor que torneu dilluns”. Em dóna una recepta per comprar paracetamol (gràcies) i antibiòtic (sense haver-se ni mirat a Djamila) i m’assenyala el camí de la porta. “No penses fer res?”. “ Us puc fer els papers per fer-li una anàlisi i una prova, i si els hi podeu fer avui i venir el dilluns ja amb els resultats, ja haurem avançat”. Ara sóc jo qui s’aguanta les llàgrimes, apreta les dents i empassa saliva. El metge molt amablement em fa entendre que per molt de cul que m’hi posi, la visita s’ha acabat. Així que sortim de l’hospital sense dir res, Djamila ara adormida als braços de la seva mare sense saber que viu en un país de merda amb un sistema sanitari de pena i que això podria costar-li la vida.
Passem la tarda del divendres amunt i avall per aconseguir les anàlisis (es clar, a l’hospital no en fan, s’ha d’anar a un laboratori privat perquè te les facin). A la tercera clínica finalment aconseguim les proves. Comprem l’antibiòtic a la farmàcia, dinem i ens acomiadem de la mare de Djamila. Fins dilluns.
És així de trist. Enlloc d’aconseguir que la mare de Djamila respiri tranquil·la per la seva petita, només hem aconseguit ser 2 més els que apretem les dents i empassem saliva, amb perdó, en aquesta merda de món.
Posted July 10th, 2011. 23 comments