Judit i Àfrica

Doncs seguim

Ara fa tot just una setmana que torno a ser en terres catalanes.

Es fa estrany, molt estrany, però ara toca estar aquí i treballar de valent perquè les coses continuïn rodant. No serà fàcil, especialment econòmicament perquè tot i que a nivell personal la meva feina m’aporta moltíssim, a nivell de butxaca és una ruïna. Però ja hi trobarem una solució. Ara és qüestió d’aprofitar que no tinc feina (remunerada) per dedicar el màxim de temps al projecte, a Ouaga i als nostres alumnes. Així que… a la feina!

El que no voleu sentir, però sento. Ho sento.

Tota aquesta història va començar ara fa 2 anys amb dues idees molt clares al cap:

1. Fugir d’Europa i de l’estil de vida que ens imposa, basada en el consum, en el no tenir-ne mai prou, amb treballar constantment per poder satisfer noves necessitats creades.

2. Fer alguna cosa que em fes sentir el que en diuen “realitzada”.

El segon objectiu està assolit, i de tal manera que, encara que torni, puc seguir amb la meva feina, una feina que (encara que em deixa amb les butxaques més buides que mai) m’agrada i em fa sentir menys egoista.

Però el primer s’acaba, es mora d’aquí 10 dies en un Boeing 737 que em retorna inevitablement a un món en el que no vull viure. En un món on la vida ha deixat de ser vida, on no tenim mai temps per viure perquè com deia John Lennon, “la vida és el que passa mentre fas plans per tenir-ho tot lligat”.

M’agrada la meva vida aquí, i l’única manera de tornar a Europa i seguir feliç amb la meva existència és retirant-me  a meditar en una ermita a la muntanya amb un bon carregament de llibres. “Estàs boja”, “no estàs sent realista”, “no n’hi ha per tant, exagerada!”, sento les vostres veus. Sí, ja sé que m’acabaré tornant a adaptar a la vida occidental, però és que NO VULL tornar-m’hi a adaptar. No vull renunciar a la meva vida, a tot el que he trobat aquí, al temps.

Puc no publicar-ho, però no puc deixar de pensar-ho.

La tornada no serà fàcil. Gens.

Tingueu paciència.

febrer-març 2012

El 13 de febrer vam obrir el nou local, el nou Centre de Formació on a partir d’ara oferim cursos d’alfabetització i d’iniciació a la informàtica (de moment).

A dia d’avui tenim 60 alumnes:

• 20 alumnes d’informàtica, que segueixen un curs de 3 hores setmanals que està programat per tres mesos.

• 30 alumnes d’alfabetització en francès. Estan dividits en 3 grups de 10 persones: un de més avançat (els que van començar al setembre) i dos que comencen ara. Cada grup té 6 hores lectives a la setmana.

• 10 alumnes d’alfabetització en mooré. Els alumnes segueixen el curs també 6 hores a la setmana.

A més, el cap de setmana del 10 i 11 de març vam oferir un curs de formació per a 10 persones sobre administració i gestió d’associacions. Hi vam participar 10 persones (entre elles Malik i jo), que representaven 5 associacions diferents. L’objectiu de la formació era conèixer el funcionament a nivell legal i logístic d’una associació a Burkina Faso. Va resultar ser una jornada molt productiva i tots els participants van valorar positivament la formació.

Durant les properes setmanes esperem poder oferir més jornades formatives (la propera, sobre els drets de les persones discapacitades) i acabar de lligar-ho tot perquè segueixi rodant el dia que jo no hi sigui.

L’obertura del centre ha suposat unes despeses de 2169,73€, dels quals 894,81€ han estat diners invertits i es valora tot el material donat en 1275,30€.

El centre té un cost de manteniment previst en uns 3661,59€ l’any. Això inclou:

- lloguer, llum, aigua i telèfon

- sous:

• del professor que imparteix les classes

• d’una secretària 3 dies a la setmana, que portarà els comptes i els papers del centre mentre jo no hi sigui

• d’un vigilant nocturn (tenim moltes coses de valor i a la nit mai hi ha ningú: som un caramel pels lladres)

• d’una dona de fer feines (els alumnes escombren i freguen cada dia al acabar les classes, però contracto una dona que vindrà un cop a la setmana per fer els vidres, labavos, prestatgeries etc).

També he estat treballant en el tema papers per poder declarar els cursos a Burkina i que al acabar els alumnes puguin obtenir un certificat oficial. A més, així Malik podrà treballar amb contracte, amb tots els beneficis que això suposa. A Jud-àfrica ja està registrada com a associació a Catalunya i estic en tràmits per registrar-me també a Burkina Faso.

Podeu veure qui es beneficia del projecte a l’apartat alumnes i imatges del nou centre a l’apartat Fotos ;)

Classes d’història

“[...] Porque son los mismos. Integrantes todos de una gran familia unida por un ideal común: el dinero. Residentes en una misma casa: las cloacas de planeta. Hombres y mujeres que caminan sobre la superficie de la tierra con la cabeza ergida, concitando admiración y respeto, recibiendo condecoraciones y nombramientos de Doctor honoris causa. Protegidos por las corazas legales que ellos mismos han promulgado a su medida. Próceres, muchos de ellos, que pueblan las páginas de los libros de historia, símbolos de la dignidad del país, de la grandeza humana.”

fragment de El caso Sankara, Antonio Lozano

Aquesta és la història resumida d’aquesta terra, de la meva segona terra.

A finals del segle 19 arriben els francesos i el regne Mossi de Ouagadougou esdevé colonia francesa. França intenta explotar el país com a productor de cotó, però les seves previsions se’n van a l’aigua i decideix acabar amb el país (que no li dóna ingressos) i dividir el territori entre Costa d’Ivori, Mali i Nigeria. Aquesta terra de pols i sorra, sense materies primeres de valor, només interessa a la gran i poderosa França per dues coses: per la mà d’obra gratuïta, amb milions d’homes, dones i nens esclavitzats a Costa d’Ivori per treballar el cacau; i pels seus homes, que recluta per defensar la República Francesa a la Primera Guerra Mundial.

Després de la Segona Guerra Mundial, França comença a tenir problemes per controlar les continues revoltes anti-colonials, així que decideix cedir i retornar les fronteres al país, que passa a anomenar-se Alt Volta. El país passa uns anys d’inestabilitat política fins que el 1984 un alçament du al poder a Thomas Sankara, el Che Guevara de l’Àfrica.

Sankara és un home carismàtic, amb unes idees molt clares i amb un objectiu molt precís: donar a la seva gent una vida digna. És ell qui dóna el nom actual al país: Burkina Faso (terra dels homes íntegres). Sankara critica el neo-colonialisme i posa en pràctica polítiques que no agraden gens a França:

- Redistribueix les terres dels terratinents feudals i l’entrega directament als agricultors aconseguint l’autosuficiència agrària

- Apuja els preus dels productes d’importació per incentivar l’economia local

- Redueix els sous dels funcionaris publics (el seu inclòs) i prohibeix l’ús de chofers del govern i de bitllets d’avió de primera classe

- Es nega a acceptar ajuda exterior perquè creu que qui t’alimenta, et controla

- Promou el no pagament del deute extern dels països africans perquè considera que no es deu res a qui t’ha estat ofegant, oprimint, robant i esclavitzant durant dècades

- Promou l’educació reduint la taxa d’analfabetisme

- Promou la igualtat de la dona, incloent dones en el seu govern i instaurant el dia de la dona, en el qual l’home ha de desenvolupar les tasques tradicionalment atribuïdes a la dona perquè saber com de dur pot arribar a ser fer-se càrrec de tot

Això és el que es troba per internet. Els burkinesos en recorden altres mostres de coherencia:

- Ven la flota de limusines del govern per canviar-les per Renault 5 (el cotxe més barat que es ven a Burkina al moment), que passa a ser el vehicle oficial dels ministres.

- Es nega a instal·lar aire condicionat al seu despatx (en un país on sovint s’arriba als 40º) perquè ho concidera un luxe que cap dels seus conciutadans es pot permetre.

- Sovint surt sol a passejar pels barris perifèrics de Ouaga i pels poblats per parlar amb els ciutadans i saber en què s’està equivocant.

Tot avança fins que el 1987 arriba la traició: Blaise Compaoré, el seu amic i home de confiança ordena el seu assassinat (i el dels membres del seu govern) i es fa amb el poder.

Compaoré torna a vendre el país als interessos de França (per això des d’Europa no se’l veu com un dictador assassí sinó com un bon president demòcratic). A Blaise li interssen els diners i el poder: tràfic, venta dels seus homes per guerres inhumanes a Sierra Leone i Libèria, assassinats (entre ells el del periodista Norbert Zongo, el 1998)… Innumerables atrocitats que queden tapades, com en tants altres països africans, pels governs europeus, que prefereixen un tirà que faci negocis amb ells que una persona íntegra que no els doni cap benefici. Compaoré ha tirat per terra tot el que Sankara havia iniciat i a tornat a enfonsar el seu país a la misèria per complaure els desitjos de l’estat francès.

I aquest segueix sent el president a dia d’avui. President elegit democràticament, diuen ara, perquè ha legitimat el seu poder en dues eleccions que de legítimes no en tenen res.

I aquesta és la trista història no escrita d’aquest país, un país que segueix lluitant dia a dia per omplir la panxa mentre quatre multinacionals s’omplen les butxaques amb la suor dels seus homes íntegres.

Que mal muntat que està el món…

Aire, temps i sol

Somnis. Somnis que continuament m’enganyen i desvien els meus pensaments ordenats. Somnis que ens enceguen i ens fan dèbils, vulnerables, víctimes de nosaltres mateixos. I una vegada i una altra ens cal parar i recordar, perquè mai arribarem a conèixer-nos prou.

Em mireu i dieu que sóc forta, que tinc les idees clares, que sóc valenta. Jo conec una altra Judit. Una Judit plena de dubtes i inseguretats. Por d’equivocar-me, de no saber canviar mai allò que no m’agrada de mi. Lluito, no vull rendir-me. I em dic a mi mateixa que no ens hem de rendir mai!

Em queden tantes coses per millorar… però a vegades ja no sé per on agafar-les. Una batalla constant, aparentment interminable. Després de tant de temps, potser ens hem de plantejar canviar l’estrategia. Però per quina?

Gràcies per totes les preguntes, Àfrica.

Ara, toquen respostes.

Em doneu força…

Els dies volen i les coses van prenent forma. A finals de gener vaig estar buscant un bon local per muntar-hi la nostra mini-escola. El 4 de febrer em van donar les claus i des del dia 8 que hi fem classes.

L’escola es molt xula i esta molt ben situada. Tot plegat ha suposat una bona inversio, pero cada dia veig mes clar que ha valgut la pena, i que en el fons, les coses havien d’anar aixi. Ara tenim 5 grups d’informatica, 2 grups d’alfabetitzacio en frances i un en moore. Ara la mare dona tambe classes d’espanyol. Durant les properes setmanes tenim previst acabar de donar forma a tot plegat i fins i tot potser començar cursos nous. L’escola es un exit, de moment tenim una quarantena d’alumnes, pero cada dia ve gent a informar-se, les demandes no paren d’arribar i de cara al futur espero que poc a poc podrem anar acceptant mes alumnes.

A l’escola hi tenim 1 sala per les classes d’alfabetitzacio (fins a 13 alumnes), una sala d’informatica on (si aconsegueixo mes ordinadors) hi podem fer classes de fins a 8 alumnes, un petit traster/cuina i un despatx. Si entreu al facebook del Drac Centcinc hi podreu veure fotos (espero).

Tot plegat, ha estat un mes molt mogut, pero el resultat no podria ser mes satisfactori. Ara es questio d’acabar d’arrodonir els detalls, donar els ultims records i seguir treballant intensament perque aixo continui funcionant.

Us demano perdo a tots els que m’heu escrit mails aquestes ultimes setmanes i no heu rebut resposta. Tan aviat com comenci a anar una mica mes relaxada em poso al dia amb tota la resta. No us preocupeu, que encara que no tingueu noticies meves no m’oblido de res: tot el que tenia previst moure aquests mesos a Burkina s’esta ja coent, pero a foc lent, a l’africana.

Us envio petons, abraçades i somriures, meus i de la mare, que he tingut la gran sort de tenir-la al costat al moment segurament mes clau des que vaig començar amb el projecte.

À bientôt!

Y si me caigo… me vuelvo a levantar!

Nits de cabories, pensant fins on vull que arribi tot aixo, fins a quin punt ha d’arribar el meu compromis, sense ser capaç de decidir cap a on guiar els meus propers passos. I vet aqui que obres la porta l’endema al mati i et trobes la resposta que buscaves davant els ulls. A vegades, el mon es intelligent.

D’entrebancs sempre se’n presenten. Podem caure al terra i plorar. Podem caure al terra i llençar la tovallola perque tot es massa dificil. O podem caure al terra, aixecar-nos, mirar que es el que ens ha fet caure, i continuar caminant. A vegades un entrebanc es una oportunitat, i cal saber-la veure i saber-la aprofitar.

Avui us escric des de l’optimisme, des de l’emocio i des del somriure. Us explico perque.

En els darrers mesos he tingut algunes enganxades amb la ONG catalana amb qui vaig arribar a Burkina. Com sabreu, aquesta ONG te un conveni de collaboracio amb Reveillez-vous Bons Citoyens i es aixi com jo vaig arribar a treballar a l’associacio de discapacitats. Es a les installacions d’aquesta entitat local on jo he estat donant classes aquests darrers mesos, i per aixo, sempre els estare agraida.

A dia d’avui, pero, em trobo que aquestes enganxades amb la ONG catalana van a mes, i aixo, finalment, perjudica tant el meu projecte com l’associacio de discapacitats on treballo, cosa que em sembla inacceptable. No tinc ganes de guerres i disputes i, tot i que la ONG catalana no te dret a dir-me si puc treballar amb Reveillez-vous o no (jo puc ser simplement una segona entitat amb qui l’associacio te un conveni de cooperacio), mentre hi treballi soc susceptible de caure en batalles que no vull lluitar amb la ONG catalana. Per aixo, he decidit fer un pas mes i donar una forma mes concreta a aquest projecte. M’emancipo! :)

He llogat un local, al mateix barri on estic i a prop de l’associacio. Es aqui on a partir d’ara donarem les classes tan d’alfabetitzacio com d’informatica. A mes, el nou local ens permet augmentar el nombre de persones que es beneficia del projecte: fins ara disposavem nomes d’una sala i haviem de mirar d’encabir-hi totes les classes. Ara disposarem d’una sala gran, una aula d’informatica i una oficina. L’obertura del nou local es tambe interessant perque vol dir que no estem limitats a un collectiu de persones concret (en aquest cas, els discapacitats) sino que podem treballar amb tothom que tingui ganes d’aprendre.

Tot plegat suposa una bona inversio, pero amb la seguretat que tenim ara de que els cursos funcionen i sabent que tinc persones de confiança al costat que em serveixen de pilars per aixecar un projecte solid. Segurament, aquesta nova infraestructura suposara tambe canvis a nivell legal: m’haure de constituir com a associacio i tramitar papers i aquestes coses burocratiques que no agraden a ningu, pero no us preocupeu, la manera de treballar seguira sent exactament la mateixa.

I be, em sembla que resumidament, aixo es el que us volia explicar avui. Que comença una segona etapa, que jo renovo el compromis que tinc amb vosaltres i amb Burkina i que cada dia podem ajudar a mes gent!

Gracies per haver-me llençat entre tots cap a aquesta aventura unica!

Aixo nomes es el principi. A la feina! :)

86400 segons que sembla que tinguin pressa

Passen els dies que ni te n’adones, i  amb un tancar i obrir d’ulls s’han escolat les primeres dues setmanes.

Treballo molt i amb moltes ganes, i m’agrada la forma que està prenent tot plegat. Els nens van al•lucinar amb els regals que els vaig portar de Catalunya, i jo no hi cabia d’alegria :) I l’emoció en cada retrobament ha estat fantàstica, i la rebuda per part de tothom no hauria pogut ser més màgica.

Estic contenta i tinc moltes idees al cap. Ara toca treballar de valent per veure què és factible i què no. Aviat tornarà a ser hora de plegar veles i aquesta vegada és molt important deixar-ho tot “atado y bien atado” de veritat. Entre tots plegats m’heu carregat de feina, però m’encanta i espero no decebre-us a ningú!

I pel que fa a temes salut he de dir que de moment ni mals de panxa, ni diarrees, ni res de res. Una petita insolació el segon dia, i unes taques a la pell la primera setmana, però per la resta, sana, forta i amb més energia que mai!

Us deixo que segur que teniu molta feina tots plegats (i jo la primera) així que… à la prochaine blanquets i blanquetes!

Trens

En la vida arriba un dia que has de decidir quin és el tren que vols agafar i, una vegada hi has pujat, no pots pensar què passaria si n’agafessis un altre. S’ha de gaudir al màxim i aprofitar al màxim tot el que ens ofereix el seu interior. No podem saber què és el que hi ha dintre dels altres trens, tot i que moltes nits ens despertem somiant que eren millors. En realitat, la perfecció només existeix en el nostre interior, en el que creiem nosaltres que és perfecte. Cada camí ens portarà a un indret diferent, però seran els nostres passos els que ens faran trobar més o menys espurnes de felicitat en qualsevol dels camins.

Córrer o morir, Kilian Jornet – Segueix el teu camí, gràcies per ser al meu costat

Som-hi!

Després d’aquestes “vacances” tan estressants ha arribat l’hora… em dol marxar i deixar tot el que tinc aquí, quan hi penso em poso una mica trista… però llavors penso que demà podré abraçar les meves nenes i em passa tot de cop, tinc unes ganes boges de veure a tothom!

Em sembla que aquests 3 mesos se’m faran molt curts i molt llargs a la vegada. Curts, perquè tres mesos en temps africà és poc, allí les coses van a un altre ritme… i llarg perquè no seré aquí, i us trobaré a faltar… Però marxo contenta, amb més força que mai. Aquesta vegada tot és diferent, no marxo a un lloc desconegut on no sé què m’hi espera, d’alguna manera torno a “casa”, o a la meva segona casa, si voleu, i això em fa molt feliç.

Bé, fins aquí l’entrada d’avui. La propera, una altra vegada sense accents i en màniga curta.

Fins aviat!