Judit i Àfrica

Un regal de nadal…

Com sabeu, el Malik és el pilar base del projecte a Burkina Faso. Aquesta és la seva història, una història més que merescuda que tinc ganes de compartir amb vosaltres.

El Malik ve d’un poble a uns 70km de Ouagadougou. Va ser allà on fa 6 anys va conèixer la Céline, la seva dona. Es van casar per amor, però amb moltes dificultats: la família de la Céline no acceptava el Malik per desavinences entre les famílies i perquè el Malik no tenia res per oferir a la Céline: ni casa, ni feina, ni bestiar, ni res de res. A més, a causa de la discapacitat del Malik (li falta una cama) no creien que mai pogués arribar enlloc. A causa d’això, el Malik no podia veure gaire sovint la seva dona, i dels seus dos fills, el Kader, de 5 anys, i el Mohamed, de 3, només coneixia el gran.

El nostre heroi no s’ha donat mai per vençut. Des de fa anys viu a Ouagadougou, a casa d’un amic que el deixa dormir en una estora, per intentar aconseguir uns ingressos que li permetin mantenir la seva dona i els seus fills. No, no ho ha tingut fàcil. Professor de professió, el Malik va fer oposicions per entrar com a mestre en una escola pública i va aprovar. Però a causa de la seva discapacitat, el van deixar fora de la llista perquè van considerar que una persona sense una cama no pot estar al càrrec de 100 nens en una classe. El Malik, però, no va tirar la tovallola. Va trobar feina en una ràdio local i treballava 70 hores setmanals a canvi d’un plat a taula i de 10.000F al mes (18€). Això, però, no li permetia encara fer front a un lloguer i no diguem ja al manteniment d’una família.

Vaig conèixer el Malik l’abril del 2011. Ell és membre de Reveillez-vous bons citoyens, l’associació de discapacitats on vaig treballar els primers mesos de la meva estada a Ouaga i, encara que venia molt poc, em va caure bé des del primer dia. Quan vaig saber que era professor li vaig demanar que em fes classes de mooré. Vam haver de quadrar molt bé els horaris perquè ell pogués venir de la feina, però de seguida vam començar.

A les classes, em va encantar la seva empenta, la seva energia i la seva manera d’explicar, així que uns mesos després li vaig proposar que pel mateix preu, enlloc de fer-me classes a mi sola, fes classes per a tots els membres de l’associació que volguessin aprendre a llegir i escriure en mooré. Des d’aquell dia, jo seia al final de la classe escrivint paraules impossibles que després el Malik em traduïa perquè jo també pogués seguir aprenent. Les coses van anar bé i de seguida vam afegir classes d’alfabetització en francès. El febrer del 2012 vam obrir el centre de formació on estem ara. El Malik va deixar la feina a la ràdio i es va posar al capdavant del projecte, treballant unes 8 hores al dia, 6 dies a la setmana, per un sou digne de 70.000€ (105€), el que seria a Burkina un sou de mileurista.

Poc després d’obrir el centre, el Malik em va comentar que un amic venia un terreny a Ouaga, i que li deixava per molt bon preu. Volia comprar-lo per fer-s’hi una casa, però no tenia prous diners per fer-ho. El vam anar a veure tots dos i li vaig oferir d’avançar-li diners del seu sou perquè el pogués comprar. Ara, 9 mesos després, el Malik ha acabat de construir-hi la seva nova casa. Ha pogut tornar al seu poble i demanar a Céline i els seus fills que vagin a viure amb ells a la ciutat. La família d’ella, veient que Malik té una feina fixa i estable, ho ha acceptat encantada.

.

A l’esquerra: La nova casa del Malik. A la dreta: la Céline (dreta) amb una companya seva (esquerra)

Des del setembre, el Malik viu, doncs, després de molts anys de lluita, amb la seva dona i els seus fills a Ouagadougou, a casa seva, i pot oferir-los cada dia un plat a taula.

No, no podem canviar el món (de moment), però podem ajudar a molts més Maliks! Només per històries com aquesta, tot l’esforç dels darrers dos anys ja ha valgut la pena.

Entre tots ho hem fet possible. Mil gràcies de part meva, del Malik, la Céline i el Kader, i molt especialment del Mohamed, el petit de la família, que finalment ha pogut conèixer el seu pare!

A la dreta: el Mohamed (esquerra) i el Kader (dreta)

.

Posted in Blog and Memòries by judit on December 17th, 2012 at 13:06.

1 comment

Previous Post:   Next Post:

One Reply

  1. Montse Dec 18th 2012

    Gràcies Judit!!!!!:-)

    Sí que aquests dies estic tova,però…estic plorant!!!


Leave a Reply