Judit i Àfrica

Una vegada mes… dolçor amarga Africana

L’arribada a Ouaga ha estat semblant a les altres vegades: l’avio va arribar amb un parell d’hores de retard, pero a l’aeroport m’hi esperava la calidesa del Malik, la seva dona, i Jean Pierre, un dels alumnes de l’escola. El dimarts el vaig dedicar el primer dia a passejar i saludar la gent del barri, visitar amics i veins, aclimatar-me i recuperar hores de son.  Avui ha començat la feina, fent revisio de l’any passat i començant a planificar el proper. Treballar amb Malik, dona gust. Dema, que es festiu, toca visita a la mare de Malik i a un parell de projecte engrescadors dels que m’han parlat :)

El costat amarg d’aquesta nova visita no es diferent de les altres vegades: ahir vaig saber que en el darrers mesos han mort Sosso i Alassane, dos dels nens discapacitats de l’associacio amb qui vaig estar treballant els primers mesos (en podeu veure fotos aqui al blog). Aquestes noticies em trenquen el cor, pero intento no posar-me trista i dedicar-los el somriure que es mereixen: el mateix que durant mesos ells em van regalar a mi. El meu joc preferit amb Sosso era el de Sosso, fo bee ye? fo bee ye? Era bonissim perque quan el cobria amb un drap i li deia allo de on es el Sosso? Senties com, amagat darrere el drap, es pixava de riure pero intentant aguantar-se perque no el sentis i el descobris. Alassane era mes gran i li encantava estirar-me els cabells, i jo em deixava i feia veure que m’enfadava. Quants records em venen al cap ara, d’aquells primers mesos a Ouaga!

Be, espero escriure’us aviat amb noticies mes bones que les d’avui. Petons calids!

Sosso, fo bee ye? A bee ne Wenda.

 

Posted August 14th, 2013.

9 comments

Els millors regals… no es poden comprar amb diners…

Nada cambia… si nada cambia

Aquest any ha tocat passar el nadal lluny de casa, de la familia i els amics. Aqui amb prou feines es respira nadal, perque no hi ha grans banquets, ni regals pels nens, ni pastorets. Pero tot i aixi, he de dir que ha estat un dels millors nadals de la meva vida, i sens dubte, el millor viatge. Que que m’han regalat?

He rebut amor a cabassos, somriures d’agraiment i passio per la vida. Torno amb les piles recarregades, havent-me retrobat a mi mateixa amb tot el que aixo suposa. Em torno a sentir viva, molt viva, i torno a tenir ganes de lluitar, perque avui veig com l’esforç dels darrers dos anys i mig dona el seu fruit.

Durant l’any que vaig ser a Burkina vaig aprendre moltes, moltes coses que no sabria expressar en paraules. Com si tot allo que hi havia al meu cap de manera abstracte trobes com comunicar-se amb mi. Aqui tenim una cosa que no te preu: el TEMPS, i es aquest el que al final et dona les eines per creixer, entendre’t millor a tu mateixa i entendre millor el mon que veus.

Burkina esta carregada de savies veritats, algunes de boniques i algunes que fan mal. Crec, pero, que el mes important es saber escoltar-les sense por.

Torno i no soc la mateixa persona. O mes ben dit, soc la persona que he estat sempre, simplement que he tornat a aflorar a la superficie. Si, m’he trobat a faltar.

Foto: l’arbre dels desitjos, on blancs, negres i fosforitos vam penjar els nostres desitjos per any nou. La nit de reis els vam cremar, i ara son part de l’aire que respirem. Estic convençuda que, una vegada mes, el mon conspirara perque es facin realitat.

Posted January 11th, 2013.

Add a comment

Bon any!

L’entrada al 2013 ha estat simplement magnifica, tan de bo tots els que em seguiu l’hagueu disfrutat tant com jo :) Durant els darrers dies tot son bones noticies i finalment, gracies a una bona collaboracio d’una gran persona que es diu Merche, dema firmem el contracte pel lloguer del local nou! Ens traslladarem a finals d’aquest mes, justament un any despres de l’obertura del centre. La resta de papers administratius segueixen tambe el seu curs, i esperem que en els propers mesos ho puguem tenir tot en regla.

Els alumnes segueixen tan motivats com el primer dia. Ara tots venen a ensenyar-me les seves llibretes perque vegi com treballen de be, i tots volen que els hi demani que em llegeixin alguna cosa per ensenyar-me com en saben. La veritat es que despres de 8 mesos d’absencia dona gust veure que tot aixo esta realment servint de molt. Personalment, no podria estar mes contenta amb el funcionament de l’escola i els progressos dels alumnes! :)

Els dies passen rapid, i d’aqui 10 dies ja tornare a estar en terres catalanes. Mentrestant, seguirem treballant :)

abrasades!

Posted January 2nd, 2013.

2 comments

2 dies que semblen 2 mesos

Fa nomes dos dies que vaig marxar pero tinc la sensacio de tenir moltes coses a explicar-vos!

El primer dia va anar be, tot i que moltes coses no van sortir tal com jo hauria volgut: les nenes no eren a casa i no les vaig poder veure, l’Abdul una mica ressentit perque durant aquests mesos no l’he sabut cuidar prou, dues hores de donar tombs sota un sol imponent per un barri desconegut sense aconseguir trobar-nos amb Malik… una aventura vaja. Pero be, avui ha estat un dia mes amable i poc a poc vaig recuperant la meva Africa :)

A l’escola tot va molt be. Avui el Malik i jo hem comensat a treballar i a organitzar-nos per poder fer tot el que vull fer abans de tornar a marxar. Semblava q fos poc, pero ara no se si tindre nous dies. Tambe hem anat a veure un local nou on si tot va be ens traslladarem en els propers mesos. Es mes gran i esta mes ben situat. Ja fa uns mesos que l’escola se’ns comensa a quedar petita!

Dema toca anar a “correus” i al banc (que pot sonar senzill, pero estic segura que em prendra tot el mati i potser part de la tarda) i divendres al ministeri d’economia i finances.

Avui m’han donat 2 males noticies que m’han fet posar una mica trista. Els que m’heu seguit des del principi us recordareu potser de Safietu, la dona amb la picadura de serp a qui vam estar curant l’estiu passat q partir de la visita dels doctors, i de Saidou, l’home que tenia elefantiasis a la cama. Els dos han mort durant els mesos que he estat a Catalunya. Em pregunto com hauria anat tot si finalment hagues decidit fer-hi alguna cosa mes, especialment per la Safi, per qui durant dies i nits em va rondar pel cap engegar una campanya per recollir diners per pagar-li l’amputacio de la cama. Pero ara ja no serveix de res donar-hi voltes, mes val concentrar-nos en el que si que hem pogut fer, que no en allo que no hem fet.

Tothom m’ha donat records per “les gens de l’Espagne”, en especial per la maman nassara, pel Lluc i per l’Anna (cosineta, avui li he ensenyat el video a Malik i li ha encantat, el teu projecte li ha semblat molt bona idea!). Aixi que aixo, records per tots i una abrasada nadalenca ben calida :) Fins aviat!

Familia Besora, m’haureu de perdonar. Volia trucar a l’hora de dinar per desitjar-vos un bon sant esteve, pero aqui es tan poc nadal i ha estat un dia tan “normal” que me n’he oblidat completament. Suposo que heu quedat ben tips de canelons i turrons! :)

Posted December 26th, 2012.

3 comments

Un regal de nadal…

Com sabeu, el Malik és el pilar base del projecte a Burkina Faso. Aquesta és la seva història, una història més que merescuda que tinc ganes de compartir amb vosaltres.

El Malik ve d’un poble a uns 70km de Ouagadougou. Va ser allà on fa 6 anys va conèixer la Céline, la seva dona. Es van casar per amor, però amb moltes dificultats: la família de la Céline no acceptava el Malik per desavinences entre les famílies i perquè el Malik no tenia res per oferir a la Céline: ni casa, ni feina, ni bestiar, ni res de res. A més, a causa de la discapacitat del Malik (li falta una cama) no creien que mai pogués arribar enlloc. A causa d’això, el Malik no podia veure gaire sovint la seva dona, i dels seus dos fills, el Kader, de 5 anys, i el Mohamed, de 3, només coneixia el gran.

El nostre heroi no s’ha donat mai per vençut. Des de fa anys viu a Ouagadougou, a casa d’un amic que el deixa dormir en una estora, per intentar aconseguir uns ingressos que li permetin mantenir la seva dona i els seus fills. No, no ho ha tingut fàcil. Professor de professió, el Malik va fer oposicions per entrar com a mestre en una escola pública i va aprovar. Però a causa de la seva discapacitat, el van deixar fora de la llista perquè van considerar que una persona sense una cama no pot estar al càrrec de 100 nens en una classe. El Malik, però, no va tirar la tovallola. Va trobar feina en una ràdio local i treballava 70 hores setmanals a canvi d’un plat a taula i de 10.000F al mes (18€). Això, però, no li permetia encara fer front a un lloguer i no diguem ja al manteniment d’una família.

Vaig conèixer el Malik l’abril del 2011. Ell és membre de Reveillez-vous bons citoyens, l’associació de discapacitats on vaig treballar els primers mesos de la meva estada a Ouaga i, encara que venia molt poc, em va caure bé des del primer dia. Quan vaig saber que era professor li vaig demanar que em fes classes de mooré. Vam haver de quadrar molt bé els horaris perquè ell pogués venir de la feina, però de seguida vam començar.

A les classes, em va encantar la seva empenta, la seva energia i la seva manera d’explicar, així que uns mesos després li vaig proposar que pel mateix preu, enlloc de fer-me classes a mi sola, fes classes per a tots els membres de l’associació que volguessin aprendre a llegir i escriure en mooré. Des d’aquell dia, jo seia al final de la classe escrivint paraules impossibles que després el Malik em traduïa perquè jo també pogués seguir aprenent. Les coses van anar bé i de seguida vam afegir classes d’alfabetització en francès. El febrer del 2012 vam obrir el centre de formació on estem ara. El Malik va deixar la feina a la ràdio i es va posar al capdavant del projecte, treballant unes 8 hores al dia, 6 dies a la setmana, per un sou digne de 70.000€ (105€), el que seria a Burkina un sou de mileurista.

Poc després d’obrir el centre, el Malik em va comentar que un amic venia un terreny a Ouaga, i que li deixava per molt bon preu. Volia comprar-lo per fer-s’hi una casa, però no tenia prous diners per fer-ho. El vam anar a veure tots dos i li vaig oferir d’avançar-li diners del seu sou perquè el pogués comprar. Ara, 9 mesos després, el Malik ha acabat de construir-hi la seva nova casa. Ha pogut tornar al seu poble i demanar a Céline i els seus fills que vagin a viure amb ells a la ciutat. La família d’ella, veient que Malik té una feina fixa i estable, ho ha acceptat encantada.

.

A l’esquerra: La nova casa del Malik. A la dreta: la Céline (dreta) amb una companya seva (esquerra)

Des del setembre, el Malik viu, doncs, després de molts anys de lluita, amb la seva dona i els seus fills a Ouagadougou, a casa seva, i pot oferir-los cada dia un plat a taula.

No, no podem canviar el món (de moment), però podem ajudar a molts més Maliks! Només per històries com aquesta, tot l’esforç dels darrers dos anys ja ha valgut la pena.

Entre tots ho hem fet possible. Mil gràcies de part meva, del Malik, la Céline i el Kader, i molt especialment del Mohamed, el petit de la família, que finalment ha pogut conèixer el seu pare!

A la dreta: el Mohamed (esquerra) i el Kader (dreta)

.

Posted December 17th, 2012.

1 comment

Reactivem el blog!

De nou amb l’avió gairebé sota el cul i amb unes ganes boges de poder tornar a abraçar aquestes persones i personetes que tan he trobat a faltar durant els darrers 8 mesos, en especial la Mounira, el Ouadourou, l’Azmao i la Néma, el Malik i l’Abdoul.

Si visiteu el web www.juditiafrica.com podreu estar al corrent de tota la feina que he pogut anar fent durant aquests mesos a Catalunya, que no ha estat poca. Han estat mesos intensos, amb molta moltíssima feina però també aprenent molt i valorant tota la sort que tinc.

Seré a Ouaga del 24 de desembre al 12 de gener, tot el que la feina i els estudis em permeten. Espero poder tornar a estar en contacte amb vosaltres a través d’aquest blog, que em fa sentir-vos a prop mentre estic lluny. Ara només queda BILFU Catalunya-ramba, NE Y BEOOGO Burkina-ramba!

Posted December 17th, 2012.

2 comments

Doncs seguim

Ara fa tot just una setmana que torno a ser en terres catalanes.

Es fa estrany, molt estrany, però ara toca estar aquí i treballar de valent perquè les coses continuïn rodant. No serà fàcil, especialment econòmicament perquè tot i que a nivell personal la meva feina m’aporta moltíssim, a nivell de butxaca és una ruïna. Però ja hi trobarem una solució. Ara és qüestió d’aprofitar que no tinc feina (remunerada) per dedicar el màxim de temps al projecte, a Ouaga i als nostres alumnes. Així que… a la feina!

Posted April 24th, 2012.

3 comments

El que no voleu sentir, però sento. Ho sento.

Tota aquesta història va començar ara fa 2 anys amb dues idees molt clares al cap:

1. Fugir d’Europa i de l’estil de vida que ens imposa, basada en el consum, en el no tenir-ne mai prou, amb treballar constantment per poder satisfer noves necessitats creades.

2. Fer alguna cosa que em fes sentir el que en diuen “realitzada”.

El segon objectiu està assolit, i de tal manera que, encara que torni, puc seguir amb la meva feina, una feina que (encara que em deixa amb les butxaques més buides que mai) m’agrada i em fa sentir menys egoista.

Però el primer s’acaba, es mora d’aquí 10 dies en un Boeing 737 que em retorna inevitablement a un món en el que no vull viure. En un món on la vida ha deixat de ser vida, on no tenim mai temps per viure perquè com deia John Lennon, “la vida és el que passa mentre fas plans per tenir-ho tot lligat”.

M’agrada la meva vida aquí, i l’única manera de tornar a Europa i seguir feliç amb la meva existència és retirant-me  a meditar en una ermita a la muntanya amb un bon carregament de llibres. “Estàs boja”, “no estàs sent realista”, “no n’hi ha per tant, exagerada!”, sento les vostres veus. Sí, ja sé que m’acabaré tornant a adaptar a la vida occidental, però és que NO VULL tornar-m’hi a adaptar. No vull renunciar a la meva vida, a tot el que he trobat aquí, al temps.

Puc no publicar-ho, però no puc deixar de pensar-ho.

La tornada no serà fàcil. Gens.

Tingueu paciència.

Posted April 6th, 2012.

6 comments

febrer-març 2012

El 13 de febrer vam obrir el nou local, el nou Centre de Formació on a partir d’ara oferim cursos d’alfabetització i d’iniciació a la informàtica (de moment).

A dia d’avui tenim 60 alumnes:

  • 20 alumnes d’informàtica, que segueixen un curs de 3 hores setmanals que està programat per tres mesos.
  • 30 alumnes d’alfabetització en francès. Estan dividits en 3 grups de 10 persones: un de més avançat (els que van començar al setembre) i dos que comencen ara. Cada grup té 6 hores lectives a la setmana.
  • 10 alumnes d’alfabetització en mooré. Els alumnes segueixen el curs també 6 hores a la setmana.

A més, el cap de setmana del 10 i 11 de març vam oferir un curs de formació per a 10 persones sobre administració i gestió d’associacions. Hi vam participar 10 persones (entre elles Malik i jo), que representaven 5 associacions diferents. L’objectiu de la formació era conèixer el funcionament a nivell legal i logístic d’una associació a Burkina Faso. Va resultar ser una jornada molt productiva i tots els participants van valorar positivament la formació.

Durant les properes setmanes esperem poder oferir més jornades formatives (la propera, sobre els drets de les persones discapacitades) i acabar de lligar-ho tot perquè segueixi rodant el dia que jo no hi sigui.

L’obertura del centre ha suposat unes despeses de 2169,73€, dels quals 894,81€ han estat diners invertits i es valora tot el material donat en 1275,30€.

El centre té un cost de manteniment previst en uns 3661,59€ l’any. Això inclou:

- lloguer, llum, aigua i telèfon

- sous:

  • del professor que imparteix les classes
  • d’una secretària 3 dies a la setmana, que portarà els comptes i els papers del centre mentre jo no hi sigui
  • d’un vigilant nocturn (tenim moltes coses de valor i a la nit mai hi ha ningú: som un caramel pels lladres)
  • d’una dona de fer feines (els alumnes escombren i freguen cada dia al acabar les classes, però contracto una dona que vindrà un cop a la setmana per fer els vidres, labavos, prestatgeries etc).

També he estat treballant en el tema papers per poder declarar els cursos a Burkina i que al acabar els alumnes puguin obtenir un certificat oficial. A més, així Malik podrà treballar amb contracte, amb tots els beneficis que això suposa. A Jud-àfrica ja està registrada com a associació a Catalunya i estic en tràmits per registrar-me també a Burkina Faso.

Podeu veure qui es beneficia del projecte a l’apartat alumnes i imatges del nou centre a l’apartat Fotos ;)

Posted March 18th, 2012.

1 comment

Classes d’història

“[...] Porque son los mismos. Integrantes todos de una gran familia unida por un ideal común: el dinero. Residentes en una misma casa: las cloacas de planeta. Hombres y mujeres que caminan sobre la superficie de la tierra con la cabeza ergida, concitando admiración y respeto, recibiendo condecoraciones y nombramientos de Doctor honoris causa. Protegidos por las corazas legales que ellos mismos han promulgado a su medida. Próceres, muchos de ellos, que pueblan las páginas de los libros de historia, símbolos de la dignidad del país, de la grandeza humana.”

fragment de El caso Sankara, Antonio Lozano

Aquesta és la història resumida d’aquesta terra, de la meva segona terra.

A finals del segle 19 arriben els francesos i el regne Mossi de Ouagadougou esdevé colonia francesa. França intenta explotar el país com a productor de cotó, però les seves previsions se’n van a l’aigua i decideix acabar amb el país (que no li dóna ingressos) i dividir el territori entre Costa d’Ivori, Mali i Nigeria. Aquesta terra de pols i sorra, sense materies primeres de valor, només interessa a la gran i poderosa França per dues coses: per la mà d’obra gratuïta, amb milions d’homes, dones i nens esclavitzats a Costa d’Ivori per treballar el cacau; i pels seus homes, que recluta per defensar la República Francesa a la Primera Guerra Mundial.

Després de la Segona Guerra Mundial, França comença a tenir problemes per controlar les continues revoltes anti-colonials, així que decideix cedir i retornar les fronteres al país, que passa a anomenar-se Alt Volta. El país passa uns anys d’inestabilitat política fins que el 1984 un alçament du al poder a Thomas Sankara, el Che Guevara de l’Àfrica.

Sankara és un home carismàtic, amb unes idees molt clares i amb un objectiu molt precís: donar a la seva gent una vida digna. És ell qui dóna el nom actual al país: Burkina Faso (terra dels homes íntegres). Sankara critica el neo-colonialisme i posa en pràctica polítiques que no agraden gens a França:

- Redistribueix les terres dels terratinents feudals i l’entrega directament als agricultors aconseguint l’autosuficiència agrària

- Apuja els preus dels productes d’importació per incentivar l’economia local

- Redueix els sous dels funcionaris publics (el seu inclòs) i prohibeix l’ús de chofers del govern i de bitllets d’avió de primera classe

- Es nega a acceptar ajuda exterior perquè creu que qui t’alimenta, et controla

- Promou el no pagament del deute extern dels països africans perquè considera que no es deu res a qui t’ha estat ofegant, oprimint, robant i esclavitzant durant dècades

- Promou l’educació reduint la taxa d’analfabetisme

- Promou la igualtat de la dona, incloent dones en el seu govern i instaurant el dia de la dona, en el qual l’home ha de desenvolupar les tasques tradicionalment atribuïdes a la dona perquè saber com de dur pot arribar a ser fer-se càrrec de tot

Això és el que es troba per internet. Els burkinesos en recorden altres mostres de coherencia:

- Ven la flota de limusines del govern per canviar-les per Renault 5 (el cotxe més barat que es ven a Burkina al moment), que passa a ser el vehicle oficial dels ministres.

- Es nega a instal·lar aire condicionat al seu despatx (en un país on sovint s’arriba als 40º) perquè ho concidera un luxe que cap dels seus conciutadans es pot permetre.

- Sovint surt sol a passejar pels barris perifèrics de Ouaga i pels poblats per parlar amb els ciutadans i saber en què s’està equivocant.

Tot avança fins que el 1987 arriba la traició: Blaise Compaoré, el seu amic i home de confiança ordena el seu assassinat (i el dels membres del seu govern) i es fa amb el poder.

Compaoré torna a vendre el país als interessos de França (per això des d’Europa no se’l veu com un dictador assassí sinó com un bon president demòcratic). A Blaise li interssen els diners i el poder: tràfic, venta dels seus homes per guerres inhumanes a Sierra Leone i Libèria, assassinats (entre ells el del periodista Norbert Zongo, el 1998)… Innumerables atrocitats que queden tapades, com en tants altres països africans, pels governs europeus, que prefereixen un tirà que faci negocis amb ells que una persona íntegra que no els doni cap benefici. Compaoré ha tirat per terra tot el que Sankara havia iniciat i a tornat a enfonsar el seu país a la misèria per complaure els desitjos de l’estat francès.

I aquest segueix sent el president a dia d’avui. President elegit democràticament, diuen ara, perquè ha legitimat el seu poder en dues eleccions que de legítimes no en tenen res.

I aquesta és la trista història no escrita d’aquest país, un país que segueix lluitant dia a dia per omplir la panxa mentre quatre multinacionals s’omplen les butxaques amb la suor dels seus homes íntegres.

Que mal muntat que està el món…

Posted March 18th, 2012.

2 comments