Judit i Àfrica

Final o principi o final o principi o final o…?

Buidant i netejant el pis me n’adono de les coses més curioses, com ara que després d’un any i mig no sé on desar la cafetera perquè mai ha tingut un “el seu lloc”. El seu lloc ha estat sempre sobre els fugons. I descobreixo que són coses molt petites les que donaven vida a casa. Ara, envoltada de parets blanques i mobles que no expliquen cap història tinc una sensació estranya.

Ahir van començar els meus últims. Els dies abans d’un viatge així sembla que tot, fins allò més quotidià i ordinari, es converteix en completament trascendental: l’últim suc de taronja que espremo, l’última classe d’spinning, l’últim cafè al bar de sempre, l’última vegada d’omplir el dipòsit del cotxe… Són uns dies en els què costa que els pensaments apareguin consecutivament dins el cervell, on tot és més aviat un caos de sentiments i sensacions, de volers i no volers que has d’intentar ordenar. Però sobretot són dies d’emocions intenses: dies de petites grans victòries, de sobredosis d’amor i de somriures, de converses que desitjaries que s’extenguessin indefinidament en el temps, de mirades de complicitat i dels “t’estimos” més sincers.

He de dir que aquesta vegada, tot i el gust de la inevitable nostalgia de deixar-ho tot enrere, despedir-me d’aquesta petita vida està sent tot un plaer :)

Tornar a néixer. Nua. Sense res que em lligui, que em limiti, que m’imposi un camí a seguir. Només pàgines en blanc esperant ser escrites. Quina sensació d’imortalitat!

Avui, un dia més, em sento la persona més afortunada del món.