Aire, temps i sol

Somnis. Somnis que continuament m’enganyen i desvien els meus pensaments ordenats. Somnis que ens enceguen i ens fan dèbils, vulnerables, víctimes de nosaltres mateixos. I una vegada i una altra ens cal parar i recordar, perquè mai arribarem a conèixer-nos prou.

Em mireu i dieu que sóc forta, que tinc les idees clares, que sóc valenta. Jo conec una altra Judit. Una Judit plena de dubtes i inseguretats. Por d’equivocar-me, de no saber canviar mai allò que no m’agrada de mi. Lluito, no vull rendir-me. I em dic a mi mateixa que no ens hem de rendir mai!

Em queden tantes coses per millorar… però a vegades ja no sé per on agafar-les. Una batalla constant, aparentment interminable. Després de tant de temps, potser ens hem de plantejar canviar l’estrategia. Però per quina?

Gràcies per totes les preguntes, Àfrica.

Ara, toquen respostes.

Em doneu força…

Els dies volen i les coses van prenent forma. A finals de gener vaig estar buscant un bon local per muntar-hi la nostra mini-escola. El 4 de febrer em van donar les claus i des del dia 8 que hi fem classes.

L’escola es molt xula i esta molt ben situada. Tot plegat ha suposat una bona inversio, pero cada dia veig mes clar que ha valgut la pena, i que en el fons, les coses havien d’anar aixi. Ara tenim 5 grups d’informatica, 2 grups d’alfabetitzacio en frances i un en moore. Ara la mare dona tambe classes d’espanyol. Durant les properes setmanes tenim previst acabar de donar forma a tot plegat i fins i tot potser començar cursos nous. L’escola es un exit, de moment tenim una quarantena d’alumnes, pero cada dia ve gent a informar-se, les demandes no paren d’arribar i de cara al futur espero que poc a poc podrem anar acceptant mes alumnes.

A l’escola hi tenim 1 sala per les classes d’alfabetitzacio (fins a 13 alumnes), una sala d’informatica on (si aconsegueixo mes ordinadors) hi podem fer classes de fins a 8 alumnes, un petit traster/cuina i un despatx. Si entreu al facebook del Drac Centcinc hi podreu veure fotos (espero).

Tot plegat, ha estat un mes molt mogut, pero el resultat no podria ser mes satisfactori. Ara es questio d’acabar d’arrodonir els detalls, donar els ultims records i seguir treballant intensament perque aixo continui funcionant.

Us demano perdo a tots els que m’heu escrit mails aquestes ultimes setmanes i no heu rebut resposta. Tan aviat com comenci a anar una mica mes relaxada em poso al dia amb tota la resta. No us preocupeu, que encara que no tingueu noticies meves no m’oblido de res: tot el que tenia previst moure aquests mesos a Burkina s’esta ja coent, pero a foc lent, a l’africana.

Us envio petons, abraçades i somriures, meus i de la mare, que he tingut la gran sort de tenir-la al costat al moment segurament mes clau des que vaig començar amb el projecte.

À bientôt!

Y si me caigo… me vuelvo a levantar!

Nits de cabories, pensant fins on vull que arribi tot aixo, fins a quin punt ha d’arribar el meu compromis, sense ser capaç de decidir cap a on guiar els meus propers passos. I vet aqui que obres la porta l’endema al mati i et trobes la resposta que buscaves davant els ulls. A vegades, el mon es intelligent.

D’entrebancs sempre se’n presenten. Podem caure al terra i plorar. Podem caure al terra i llençar la tovallola perque tot es massa dificil. O podem caure al terra, aixecar-nos, mirar que es el que ens ha fet caure, i continuar caminant. A vegades un entrebanc es una oportunitat, i cal saber-la veure i saber-la aprofitar.

Avui us escric des de l’optimisme, des de l’emocio i des del somriure. Us explico perque.

En els darrers mesos he tingut algunes enganxades amb la ONG catalana amb qui vaig arribar a Burkina. Com sabreu, aquesta ONG te un conveni de collaboracio amb Reveillez-vous Bons Citoyens i es aixi com jo vaig arribar a treballar a l’associacio de discapacitats. Es a les installacions d’aquesta entitat local on jo he estat donant classes aquests darrers mesos, i per aixo, sempre els estare agraida.

A dia d’avui, pero, em trobo que aquestes enganxades amb la ONG catalana van a mes, i aixo, finalment, perjudica tant el meu projecte com l’associacio de discapacitats on treballo, cosa que em sembla inacceptable. No tinc ganes de guerres i disputes i, tot i que la ONG catalana no te dret a dir-me si puc treballar amb Reveillez-vous o no (jo puc ser simplement una segona entitat amb qui l’associacio te un conveni de cooperacio), mentre hi treballi soc susceptible de caure en batalles que no vull lluitar amb la ONG catalana. Per aixo, he decidit fer un pas mes i donar una forma mes concreta a aquest projecte. M’emancipo! :)

He llogat un local, al mateix barri on estic i a prop de l’associacio. Es aqui on a partir d’ara donarem les classes tan d’alfabetitzacio com d’informatica. A mes, el nou local ens permet augmentar el nombre de persones que es beneficia del projecte: fins ara disposavem nomes d’una sala i haviem de mirar d’encabir-hi totes les classes. Ara disposarem d’una sala gran, una aula d’informatica i una oficina. L’obertura del nou local es tambe interessant perque vol dir que no estem limitats a un collectiu de persones concret (en aquest cas, els discapacitats) sino que podem treballar amb tothom que tingui ganes d’aprendre.

Tot plegat suposa una bona inversio, pero amb la seguretat que tenim ara de que els cursos funcionen i sabent que tinc persones de confiança al costat que em serveixen de pilars per aixecar un projecte solid. Segurament, aquesta nova infraestructura suposara tambe canvis a nivell legal: m’haure de constituir com a associacio i tramitar papers i aquestes coses burocratiques que no agraden a ningu, pero no us preocupeu, la manera de treballar seguira sent exactament la mateixa.

I be, em sembla que resumidament, aixo es el que us volia explicar avui. Que comença una segona etapa, que jo renovo el compromis que tinc amb vosaltres i amb Burkina i que cada dia podem ajudar a mes gent!

Gracies per haver-me llençat entre tots cap a aquesta aventura unica!

Aixo nomes es el principi. A la feina! :)

86400 segons que sembla que tinguin pressa

Passen els dies que ni te n’adones, i  amb un tancar i obrir d’ulls s’han escolat les primeres dues setmanes.

Treballo molt i amb moltes ganes, i m’agrada la forma que està prenent tot plegat. Els nens van al•lucinar amb els regals que els vaig portar de Catalunya, i jo no hi cabia d’alegria :) I l’emoció en cada retrobament ha estat fantàstica, i la rebuda per part de tothom no hauria pogut ser més màgica.

Estic contenta i tinc moltes idees al cap. Ara toca treballar de valent per veure què és factible i què no. Aviat tornarà a ser hora de plegar veles i aquesta vegada és molt important deixar-ho tot “atado y bien atado” de veritat. Entre tots plegats m’heu carregat de feina, però m’encanta i espero no decebre-us a ningú!

I pel que fa a temes salut he de dir que de moment ni mals de panxa, ni diarrees, ni res de res. Una petita insolació el segon dia, i unes taques a la pell la primera setmana, però per la resta, sana, forta i amb més energia que mai!

Us deixo que segur que teniu molta feina tots plegats (i jo la primera) així que… à la prochaine blanquets i blanquetes!

Trens

En la vida arriba un dia que has de decidir quin és el tren que vols agafar i, una vegada hi has pujat, no pots pensar què passaria si n’agafessis un altre. S’ha de gaudir al màxim i aprofitar al màxim tot el que ens ofereix el seu interior. No podem saber què és el que hi ha dintre dels altres trens, tot i que moltes nits ens despertem somiant que eren millors. En realitat, la perfecció només existeix en el nostre interior, en el que creiem nosaltres que és perfecte. Cada camí ens portarà a un indret diferent, però seran els nostres passos els que ens faran trobar més o menys espurnes de felicitat en qualsevol dels camins.

Córrer o morir, Kilian Jornet – Segueix el teu camí, gràcies per ser al meu costat

Som-hi!

Després d’aquestes “vacances” tan estressants ha arribat l’hora… em dol marxar i deixar tot el que tinc aquí, quan hi penso em poso una mica trista… però llavors penso que demà podré abraçar les meves nenes i em passa tot de cop, tinc unes ganes boges de veure a tothom!

Em sembla que aquests 3 mesos se’m faran molt curts i molt llargs a la vegada. Curts, perquè tres mesos en temps africà és poc, allí les coses van a un altre ritme… i llarg perquè no seré aquí, i us trobaré a faltar… Però marxo contenta, amb més força que mai. Aquesta vegada tot és diferent, no marxo a un lloc desconegut on no sé què m’hi espera, d’alguna manera torno a “casa”, o a la meva segona casa, si voleu, i això em fa molt feliç.

Bé, fins aquí l’entrada d’avui. La propera, una altra vegada sense accents i en màniga curta.

Fins aviat!

Carpe Diem

“Imagina que has ganado un concurso cuyo premio es el siguiente: todas las mañanas, el banco te abrirá una cuenta con 86400 dólares. Pero como todo juego, tiene sus reglas, este tiene dos:

La primera regla es que todo lo que no te has gastado a lo largo del día, se te retira por la noche. No puedes hacer trampas, no puedes traspasar ese dinero a otra cuenta, tan solo puedes gastarlo. Pero a la mañana siguiente, al despertar, el banco te abre otra cuenta con 86400 dólares para ese día.

La segunda regla es que el banco puede interrumpir este juego sin previo aviso. En cualquier momento puede decirte que se ha acabado, que cancela la cuenta y ya no te abre ninguna más. ¿Qué harías?

Ese banco mágico lo poseemos todos.
Es el tiempo. El cuerno de la abundancia de los segundos que pasan.

Todas las mañanas, al despertar, se nos abonan 86400 segundos de vida en nuestra cuenta para ese día, y cuando nos dormimos por la noche no hay suma y sigue; lo que no se ha vivido en el día se ha perdido, ayer acaba de pasar. Todas las mañanas se repite ese prodigio, se nos abonan 86400 segundos de vida, pero jugamos con esa regla inevitable: el banco puede cancelarnos la cuenta en cualquier momento sin previo aviso, la vida puede acabar. ¿Qué hacemos, pues, con nuestros 86400 segundos diarios? ¿No son más importantes unos segundos de vida que unos dólares?”

Et si c’était vrai…, Marc Levy

Recaptació Mercat de Nadal

Aquest cap de setmana he estat al Mercat de Nadal de Valls, amb un llençol al terra amb la frase “llegir ens fa lliures” per anar omplint amb monedes, i després de dos dies de molt de fred i de poques hores de son… he pogut recollir ni més ni menys que

343,71 €

que se sumen a la recaptació d’ A Jud-àfrica.

Moltes gràcies a tots els que hi heu participat, amb aquestes cosetes és on es veu més clar que amb moltes petitíssimes aportacions es poden fer grans coses!

Ara, a seguir treballant per preparar el Parc de Nadal :)

Abraçades de gel!

Activitats per recaptar diners a Valls

Hola blanquets!

Encara que estigui a Catalunya, amb aquesta feina meva es veu que no es descansa mai :)

• El proper cap de setmana seré al Mercat de Nadal, intentant recollir quatre duros per seguir tirant endavant el projecte. La idea és posar una tela amb lletres al terra perquè la gent pugui reomplir-la amb monedes. També repartiré futlletons informatius sobre el projecte. La frase que tinc al cap per posar a la tela és “llegir ens fa lliures”, però si teniu altres idees, estic oberta a suggeriments.
• Aquest any pel Parc de Nadal, s’instal·larà una carpa de circ a la plaça del pati (preu entrada 1€), i a part de les coses de sempre per als nens, es donarà un espai per entitats vallenques que es vulguin donar a conèixer, així que també hi seré. En principi hi tindré paradeta el dia 30 a la tarda i el dia 3 matí i tarda (encara estic pendent que em confirmin les dates)

Així que si us voleu oferir voluntaris per repartir futlletons, o per fer-me una mica de companyia, ja sigui al mercat de nadal o al parc de nadal, estaré encantada. L’horari del mercat de nadal és de 10 a 9 el dissabte i de 10 a 8 el diumenge (de moment hi aniré el dissabte i en funció de com vagin les coses decidiré si m’hi torno a posar el diumenge o no).

I si teniu altres idees per recollir diners ara que sóc aquí, no ho dubteu! Podeu enviar-me un correu a juditbesora@gmail.com

I per acabar, i més que una altra cosa per curiositat, qui és/sou aquests seguidors incondicionals del blog que em seguiu des de les Filipines?? Estic molt intrigada :)

Abraçades!

El fred ha arribat abans d’hora… però tot té un costat positiu

Males notícies:

• he hagut de tornar cap a Catalunya perquè fa exactament 21 dies vaig caure malalta.

Bones notícies:

• ja estic 99% recuperada
• he rebut milers d’abraçades que feia molts mesos que tenia ganes de rebre. Gràcies a tots els abraçadors i abraçadores! :)
• ara he tingut temps per actualitzar el web www.juditiafrica.com, que estava deixat de la mà de déu després de lo de Sud-àfrica i hi trobareu un munt d’informació sobre el que estic fent a Ouaga (no us agobieu, hi ha molt a llegir!).
• També he pogut donar una mica més de forma al blog. Si mireu la pestanya de Diari de feina hi trobareu les meves memòries, que he anat fent al llarg d’aquests mesos però que des d’allà era difícil fer-vos arribar. També hi ha moltes fotos noves :)
• Ara podré aprofitar que sóc aquí per donar una nova empenta a tot plegat i intentar recollir més diners, perquè tinc la intenció que els cursos d’alfabetització continuin com a mínim un any més perquè els alumnes aprenguin realment a llegir i escriure.
• Tot i ser a Catalunya, he pogut fer arribar a Malik (el professor de mooré) i a Nadine (que porta la cantina) el seu sou a final de mes.
• Aquesta absència temporal servirà de prova pilot per veure si les coses seguiran funcionant el dia que marxi. De moment, els alumnes segueixen assistint als cursos amb constància i la cantina segueix funcionant bé. Quina alegria!

I no m’allargo més que si en teniu ganes ja us he deixat mil coses per llegir. Només dir-vos que el gener me’ n torno a Ouaga per seguir treballant-hi fins a l’abril, que torno cap a Catalunya per ser TIETA! Però no us preocupeu, el que està començat està començat, i el fet que estigui un temps aquí no vol dir que això s’acabi ni molt menys! Seguirem empenyent tots plegats!

Una abraçada, aquest cop amb gorro i bufanda :)