Judit i Àfrica

El que no voleu sentir, però sento. Ho sento.

Tota aquesta història va començar ara fa 2 anys amb dues idees molt clares al cap:

1. Fugir d’Europa i de l’estil de vida que ens imposa, basada en el consum, en el no tenir-ne mai prou, amb treballar constantment per poder satisfer noves necessitats creades.

2. Fer alguna cosa que em fes sentir el que en diuen “realitzada”.

El segon objectiu està assolit, i de tal manera que, encara que torni, puc seguir amb la meva feina, una feina que (encara que em deixa amb les butxaques més buides que mai) m’agrada i em fa sentir menys egoista.

Però el primer s’acaba, es mora d’aquí 10 dies en un Boeing 737 que em retorna inevitablement a un món en el que no vull viure. En un món on la vida ha deixat de ser vida, on no tenim mai temps per viure perquè com deia John Lennon, “la vida és el que passa mentre fas plans per tenir-ho tot lligat”.

M’agrada la meva vida aquí, i l’única manera de tornar a Europa i seguir feliç amb la meva existència és retirant-me  a meditar en una ermita a la muntanya amb un bon carregament de llibres. “Estàs boja”, “no estàs sent realista”, “no n’hi ha per tant, exagerada!”, sento les vostres veus. Sí, ja sé que m’acabaré tornant a adaptar a la vida occidental, però és que NO VULL tornar-m’hi a adaptar. No vull renunciar a la meva vida, a tot el que he trobat aquí, al temps.

Puc no publicar-ho, però no puc deixar de pensar-ho.

La tornada no serà fàcil. Gens.

Tingueu paciència.

Posted in Blog by judit on April 6th, 2012 at 18:45.

6 comments

Previous Post:   Next Post:

6 Replies

  1. Montse Apr 9th 2012

    T’asseguro que intentarem fer-t’ho el més fàcil que sapìguem i tindrem MOOOOOOOOOOOOOOOlta paciència!
    A més… No estàs dient adéu a l’Àfrica per sempre,no??
    Aquí t’esperem i el Lluc necessitarà una tieta-padrina que li toqui la guitarra mentre aprèn a caminar!!!!!

  2. Que et diria, doncs jo et diria que no estic d’acord en que s’acabat, aquest món que no t’agrada et dona la possiblitat de fer amb la teva vida el que tu vulguis i si no recordo malament tu mateixa deies “… la feinas’ha de fer aquí, si volem que canvii alguna cosa hem de canviar aquest món, hem de donar a coneixer aquí la realitat i les mancances que hi ha, hem de despertar les consciències, el món només canviará si el canviem aquí … ” i això només ho poden fer persones com tu, que tenen la capacitat de transmetre i el coneixement del que hi ha a l’altre costat, tornar t’obre un ventall de possibilitats que ara et tocarà descobrir.

    Nous reptes? no sé si son nous o son els mateixos que t’han mogut sempre, però precisament “perquè tots tenim dret a lluitar pels nostres somnis” estic segura que trobaras la manera de sentir-te feliç i amb una vida plena. Ara estas en una cruïlla de camins i et toca parar-te i asseure’t una bona estona per decidir quin camí agafar, dona’t temps i segur que faras una bona tria.

    Paciència dius, tots aquí en tenim una carretada plena per això no has de patir gens, però tu també n’hauras de tenir, ho saps oi?

    Però a poc a poc i bona lletra, ara has decidit tornar a casa i fer de germana i de tieta i de padrina, i … doncs no t’atabalis, gaudeix del que ara et toca viure, que de ben segur t’omplirà.

    Aquí, tots t’esperem amb els braços oberts i amb molta ilusió, de tota manera els teus lligams amb Burkina son tan grans que sempre hi tindràs un peu i encara que ara et sembla que mai més serà el mateix, ja veura’s com trobaras la manera, no ho dubtis.

    Ànims videta !!!!

  3. Mireia Apr 10th 2012

    Floreta!!

    Llegint el què has escrit fa que em facis escriure el què et volia dir un dia, quan ja estiguessis aquí. O sigui que m’avanço i t’ho escric, i quan siguis aquí t’ho penso repetir…

    Ningú et demana que et quedis aquí, ningú et demana que t’adaptis, ningú et demana res. Bé, sí, et demano, o et demanem, uns dies. Uns dies de vacances per poder-te disfrutar també nosaltres. Però que siguin els dies que tu vulguis, els que tu necessitis, els que a tu també et facin feliç. Però sobretot, fes amb la teva vida el què et faci sentir més feliç. I pren la decisió que vulguis. A mi, m’és igual que siguis a la muntanya, a la platja, a Valls, o a Ouaga. Bé, del tot igual no m’és, evidentment. Però facis el què facis ho has de fer per tu i no per nosaltres! Jo sempre he dit que si tastaves l’Àfrica ja no tornaries. I si és on ets mes feliç, doncs endavant!!

    No sé, ja en parlarem. Però crec que no has de tancar-te cap porta, i prendre la decisió (potser no ara, potser d’aquí uns dies) que et faci sentir millor, només faltaria!!!!

    Venir cap aquí ha de ser una alegria per tots, també per tu, i mai una contradicció, ni t’ha de deixar una empremta trista…
    O sigui que agafa aire, somriu, i vine ràpid, que jo estic molt gorda i no tinc gaire paciència, que això pesa molt, jejejeje! Ho sento :) I estic esperant que arribis per poder esperar el gran moment amb tranquil·litat, sabent que també ets aquí i que ja m’has tocat la panxa de balena que tragino. Vine a disfrutar-ho molt, i després fes el què hagis de fer.

    Si vull/volem que siguis la padrina del Lluc no és perquè sí. No és només perquè ets la meva germana (i la preferdia!). És perquè pensem que els padrins han de ser referents. I si hi ha algú d’aquesta família a qui admiro ets tu. I si hi ha algú d’aquesta família que és conseqüent amb la seva manera de ser i de pensar, i intenta construir la seva vida sobre uns valors ets tu. I què més puc demanar a la padrina del Lluc?? Doncs que siguis referent. Que segueixis sent com ets, perquè això és el què et fa autèntica i única. I tinc la sort de poder dir que ets la meva germana… que això no ho pot dir ningú més!!!!! I seràs padrina, tieta, germana, i tot això siguis on siguis, no? Doncs ja està!!

    Apa, fes la maleta, però deixa’t alguna cosa a Burkina si cal :)
    Un petó molt i molt fort…!!!

  4. Ole el meu pom de Flors !!!

  5. Personatge solitari Apr 10th 2012

    Estic totalment d’acord amb tu, t’entenc 100×100. Jo em sento igual i em fa molta por. Una abraçada gegant ;)

  6. Uff… noies, m’emocioneu totes!

    Jo, amb la meva filosofia d’anar per casa, penso i sento que aquí no tots ens movem pel consumisme, que gaudim de persones excel·lents i de fet podem ser molt “personetes” tots plegats…

    Judit, jo t’admiro i et respecto i alhora m’entristeix que el fet de venir una estona sigui tant dur per tu (tot i que ho puc entendre)…
    evidentment vull que siguis feliç i també m’agrada que facis de germana, tieta, padrina… filla, neboda i cosina!

    Això ho pots fer deu minuts, deu dies, deu setmanes… i quan en tinguis prou te’n tornes

    T’estimo


Leave a Reply